De menuts, quan a l'escola ens demanen
que escrivim un text, el cor se'ns accelera pensant com ho farem i sobre què
escriurem. Davant de les nostres angoixes, ens diuen que apel·lem a la
imaginació. Però la tenim adormida i acabem escrivint sobre què hem fet a les
vacances o aquella anècdota que ens va semblar extraordinària un dia. No passa
pas per casualitat.
Tots tenim coses per contar i,
precisament, aquelles que ens són més properes són les més fàcils de narrar.
Qui no ha portat en secret un diari amb les seves vivències? L'ésser humà és
emocional per naturalesa, per tant, quan escrivim sobre allò que coneixem,
sentim... les idees flueixen.
Arribats a aquest punt, ens posem
davant del paper amb ànsies d'explicar tot allò que ens bull al cap. La nostra
ment es revoluciona i escup idees sobre el paper. Estem en èxtasi. Però, quan
la ment torna al seu estat natural, ens adonem que allò que hem escrit només ho
entenem nosaltres mateixos. Hem topat amb la gramàtica!
La llengua és una eina complexa que ens
ajuda a plasmar el que volem dir, però que ens recorda que la seva funció és
comunicar i, per tant, arribar als interlocutors. Quan en som conscients,
estripem el que hem escrit, agafem un nou full blanc i ens el mirem. És llavors
quan tenim la consciència que tenim una història per contar i que la volem
compartir.
En aquest punt és on neixen les responsabilitats: escriure requereix fer i desfer. Però sempre requereix la dosi de passió necessària per creure en el que fas. A partir d'aquí, com de menuts, tornes a estar tu i el full en blanc.
Maria Santanach.
